El mito tal como lo conocemos tuvo su origen en una balbuciente explicación de la realidad en el que se entremezclaban relatos de tipo mágico-asociactivo con inicios de racionalidad y expresiones de sentimientos y emociones.
Tomó la forma de una narración que en ningún caso es histórica aunque contenga algunos hechos o personajes históricos concretos. Estas narraciones suelen partir de la visión de ciertos objetos o representaciones que provocan preguntas al ser humano. ¿Por qué ocurre o ha ocurrido esto? ¿ Cuál es el origen o la causa de esta realidad concreta que observo? ¿ Qué es la muerte? ¿ Por qué ha enfermado el rey ? ¿ Quien está tras una tormenta? etc, etc.
Ambas podrían ser consideradas reduccionistas si se niegan o descalifican mutuamente.
En este sentido no se oponen a lo racional sino que incluyen principios como el de sí-contradicción, principio que no contempla el pensamiento racional para poder avanzar en su descripción del mundo.
Se trata de una forma de ver la realidad desde una perspectiva en cierta menera más réducida ( no-racional) y a su vez más amplia, pues permite incluir emociones y sentimientos, es decir la subjetividad, allí donde la racionalidad necesita excluirlos para avanzar en el campo de la ciencia.
Se trata de una forma de ver la realidad desde una perspectiva en cierta menera más réducida ( no-racional) y a su vez más amplia, pues permite incluir emociones y sentimientos, es decir la subjetividad, allí donde la racionalidad necesita excluirlos para avanzar en el campo de la ciencia.
La mítica y la ciencia no deben excluirse mutuamente ni en la concepción ni en la explicación de la realidad aunque es cierto que operan en campos muy diferentes. Si bien es cierto que existe la falsedad y el error por un uso interesado tanto de la mítica como de la ciencia, que en realidad las anula.
Las narraciones míticas, así como la poesía, utilizan, entre otras, la metáfora como forma de expresión que aunque no sigue el camino del pensamiento científico, no por ello deja de llevarnos al descubrimiento de la verdad por un camino diferente.
Las recopilaciones de mitos que han dado lugar a diferentes religiones existentes, no constituyen la mítica en sí misma, sino que son una instrumentalización de la misma con fines interesados. Así pues se construyen religiones que no son sino interpretaciones míticas al servicio de imperios,de teocracias y de estados,
Pero el ser humano tanto individual como socialmente sigue recurriendo a la mítica para explicar y comprende la realidad que le circunda.
Cada siglo, cada dinámica social crea sus propios mitos que se convierten a su vez en explicación de la realidad. Algunos de ellos no son sino burdas manipulaciones del aparato de poder y de los propios estados, que mezclan así la historia con el mito según sus intereses.
Cada comunidad de seres humanos crea una mítica propia o utiliza textos recopilatorios de otros mitos que hace suyos,pues la mítica está siempre presente en una comunidad humana.
Cada siglo, cada dinámica social crea sus propios mitos que se convierten a su vez en explicación de la realidad. Algunos de ellos no son sino burdas manipulaciones del aparato de poder y de los propios estados, que mezclan así la historia con el mito según sus intereses.
Cada comunidad de seres humanos crea una mítica propia o utiliza textos recopilatorios de otros mitos que hace suyos,pues la mítica está siempre presente en una comunidad humana.
______________________________________________________
EXTRACT DEL LLIBRE UN MODEL GLOBAL DE LA REALITAT
CLICAR AQUÍ :"FIGURES DEL MODEL GLOBALIUM MENOR "
126.2. MÍTICA (MIT)
Dintre de la “sintètica de vivències” (v. fig. 1.14), des del pol sud de la “Pràctica” (111.4, 113.4 i 122) hem ascendit al tròpic de Capricorn, on hem trobat el territori de la “Mística” (126.1), flanquejat a esquerra i a dreta, respectivament per “Amor” i “Sentiment”, que ja coneixíem (111.6 i). Ara ens toca de pujar més amunt. Trobem tot seguit l’equador, que d’esquerra a dreta és integrat per tres àrees també ja conegudes: “Noümen”(111.8 i 112.8), “Metapsíquica” (112.7) i “Subjecte” (112.5 i 113.8)ugem, doncs, al graó següent, el tròpic de Càncer, on descobrim el nou territori de la Mítica (MIT), que ara ens ocuparà, flanquejat també al seu torn, a esquerra i a dreta, respectivament, pels territoris ja coneguts de“Síntesi” (111.7) i “Sentit” (113.7). Ací caldrà esmerçar-se en l’explicació, atès el màxim grau de marginació que pateixen les realitats mítiques en el nostre món tècnic. Som davant la cara oculta de la nostra civilització.Cabalment la nostra elit acadèmica es vanta d’haver aconseguit de desmitificar tot el nostre panorama cultural. El filòsof francès August Comte (1798 – 1857) dividí la història en tres etapes: teològica, metafísica i positiva o científica. Segons ell, a la humanitat li calgué desempallegar-se de la primera per a assolir la segona, i de la segona per a assolir la tercera,l’actual. D’altres l’han ajudat a tirar endavant aquesta “Teoria”. Rudolf Bultmann malda per desmitificar la religió. E. R. Dodds intenta demostrar que els filòsofs pre-socràtics grecs fan passar la cultura grega del mite (Homer) al logos (ells).
Una de les dues causes que dugué Sòcrates a la pena de mort fou el seu atac als mites grecs. És cert que el seu avantatjat deixeble, Plató, tornà a usar els mites en els seus famosos diàlegs quan la matèria es feia especialment difícil, pregona, misteriosa; però la tendència dominant a l’Occident fins als nostres dies ha estat fer callar el mite, tractar-lo com un dipòsit d’impostures i despropòsits. Tenim, doncs, aldavant una tasca difícil: la de la rehabilitació del mite. I tinguem ben present que el mite és tan actual o més que ho ha estat sempre. Les lamentables masses socials, que substitueixen actualment els pobles, són alimentades incansablement sense escrúpols de mites, tant de grans personatges històrics buidats de contingut, banalitzats i degradats, com de personatges actuals, molt ben presentats però desproveïts del gruix necessari per a esdevenir referència i expressió de les successives generacions d’humans.
Aquest imaginari col·lectiu, produït abundosament per l’anomenada “indústria de la cultura”, ens és servit, com una piconadora sense misericòrdia, pels mitjans de comunicació de masses,amb tot luxe d’instruments i presentació. Circ pera les masses! El mite ésel menjar dels estults! Carnassa per a les feres! Ens cal, doncs, corregir profundament la interpretació d’aquest concepte.
En una primera aproximació hem de parlar d’allò que popularment i fins i tot filosòficament es coneix com un mite: “tradició fabulosa entorn dels déus, dels herois, dels orígens (i gestes) d’un poble, etc., que expressa, d’una manera simbòlica, un concepte religiós, filosòfic osocial” (DLC de l’IEC).
El terme ve del grec mýthos, que originalment significava “Sentit”,propòsit, discurs, intenció, contingut que té un seguit de paraules”. Aix pensaven des d’Homer fins als grans tràgics grecs.
A poc a poc evoluciona el significat cap a “ficció, mite, “Subjecte” o contingut d’una tragèdia”. Algú pensa que l’etimologia ve, com en el cas de la “Mística” de l’onomatopeia *mu-; però el “Significat
” inicial esmentat és més aviat contrari. El primer error de la crítica moderna és negar la realitat de la “Mística”, de la qual ja hem parlat. D’allò que no és real no se’n pot parlar.Tanmateix, hi ha moderns que no neguen la Mística però li neguen la capacitat d’expressar-se. “La “Mística” és inefable” Wittgenstein 1r Tractatus, 1918).
Aquests segons no neguen la “Mística”, però sí la Mítica, la seva expressió; castiguen la “Mística” a emmudir al racó fosc de la realitat.
En el nostre model, tot seguint corrents posteriors (Wittgenstein 2n Investigacions, 1929 ), distingim usos o gèneres literaris. Si el gènere lògico–matemàtic (123.2) serveix per a expressar el món físic (123.1), el gènere estètic (124.2) expressarà adequadament el món psíquic (124.1), el gènere ideic (125.2) serà l’apropiat per al món ètic (125.1) i el mític (126.2), per al món místic (126.1).
L’error dels “desmitificadors” és cercar "Ciència” on no n’hi ha.
Han estat empesos indirectament per la pruïja de l’Església catòlica de defendre la historicitat dels seus llibres sagrats. La jerarquia catòlica llegia com a mites les referències sagrades de la cultura grega, però no les de la cultura jueva. Veien, per exemple, com a mite, el d’Èdip o d’Ícar, i no veien com mite les narracions bíbliques de Caïm i Abel o de l’ascensió d’Elies al cel en un carro de foc.
Aquests segons no neguen la “Mística”, però sí la Mítica, la seva expressió; castiguen la “Mística” a emmudir al racó fosc de la realitat.
En el nostre model, tot seguint corrents posteriors (Wittgenstein 2n Investigacions, 1929 ), distingim usos o gèneres literaris. Si el gènere lògico–matemàtic (123.2) serveix per a expressar el món físic (123.1), el gènere estètic (124.2) expressarà adequadament el món psíquic (124.1), el gènere ideic (125.2) serà l’apropiat per al món ètic (125.1) i el mític (126.2), per al món místic (126.1).
L’error dels “desmitificadors” és cercar "Ciència” on no n’hi ha.
Han estat empesos indirectament per la pruïja de l’Església catòlica de defendre la historicitat dels seus llibres sagrats. La jerarquia catòlica llegia com a mites les referències sagrades de la cultura grega, però no les de la cultura jueva. Veien, per exemple, com a mite, el d’Èdip o d’Ícar, i no veien com mite les narracions bíbliques de Caïm i Abel o de l’ascensió d’Elies al cel en un carro de foc.
Els crítics posteriors, il·lustrats, confonien, doncs, mite i història. Es llençaven a costoses expedicions arqueològiques per cercar l’Arca de Noè o el pas de la mar Roja. Una munió de llibres, escrits per apologistes jesuïtes versats en la nova “Ciència”, foren publicats sota el propòsit “la Bíblia tenia raó”. Per què cal trobar la raó científica de la Bíblia? Que és potser un llibre científic?
El territori del místic, del sagrat, del transcendent subjectiu té un altre gènere literari: el mític.
Si el gènere matemàtic cal interpretar-lo al peu de la lletra, aquest altre cal interpretar-lo al peu de l’esperit. I què voldir això? Cal veure-hi o endevinar-hi la intenció transcendent (AMO–NOU-SIN) de parlar-nos de les coses fonamentals de la vida.
I cal prescindir del “Significat” objectiu i cercar-hi allò que volia expressar una viva tradició subjectiva (STM–SUB–STT) col·lectiva, normalment amb un llenguatge antimatemàtic, antiracional, sadoll d’unes paradoxes i metàfores que estimulen la nostra intel·ligència.
Tinguem present que és el nostre occident qui ha aïllat els llibres sagrats de la vida que els feu néixer.
L’escriptura neix en el si d’una tradició viva i s’usa sobretot en la praxi litúrgica, d’on acabarà desprenent-se.
Si la “Mística” fos inexpressable, perquè hi ha tants i tants llibres sagrats escampats per tot el món en el si de totes les cultures?
Llur condemna neix d’una òptica equivocada d’interpretació.
Els mites s’han de llegir al peu de l’esperit, amb intel·ligència endevinatòria, segons el principi d’holicitat subjectiva, que diu que el tot és en cada part: en Moisès, en David, hi ha tot el poble d’Israel; en el poble d’Israel hi ha tots els pobles de la Terra; en els cristians cal veure-hi el “Cosmos” sencer: “L’Església de Déu, pelegrina a Corint, escriu a l’Església de Déu, pelegrina a Efes”. “Adam és Adam i totel gènere humà” (Agustí d’Hipona). Talment podem dir que Afrodita és l’amor i Mart, la guerra.
Llegim bé les paràboles evangèliques sense exigir-ne la historicitat. Llur funció no és d’informació històrica, ans de crida a la consciència de tothom, sigui d’on sigui i sigui de quan sigui. Són molt importants, aquestes precisions, per a captar l’expressió Mítica.
Però abans de tancar aquest apartat, volem afegir que encara ens manca un pas de comprensió més
difícil. Històricament s’han donat dues formes rebaixades deMítica: la litúrgica o literària i la teològica
o ideològica. Laprimera és l’hereva estètica (EST) de la versió tradicional rebaixada de lmite autèntic.
Hem oblidat què fou el mite i l’hem substituït per una seva versió artística. Per exemple, el mite d’Èdip
en Sòfocles. Ja no parlem de la versió capgirada “Lògica” (LOG) del mite, per exemple, el mite d’Èdip
en la psicoanàlisi de Freud. La segona és una versió indirecta, implícita,dogmatitzada, també rebaixada
del mite autèntic. La teologia, la cosmologia, la ideologia han anat extraient, de l’autèntic fons dels mites,veritats, principis, tesis, morals, etc., que s’han anat sistematitzant. Per exemple, del mite d’Abraham en surt el dogma fonamental dels cristians:“la fe salva”. Sempre es mira de cercar
suport mític en llibres sagrats per part dels dogmes d’un sistema qualsevol. És allò que se’n diu argument d’autoritat, veritat revelada, infal·libilitat, llei natural, filosofia perenne,veritats eternes, etc.
difícil. Històricament s’han donat dues formes rebaixades deMítica: la litúrgica o literària i la teològica
o ideològica. Laprimera és l’hereva estètica (EST) de la versió tradicional rebaixada de lmite autèntic.
Hem oblidat què fou el mite i l’hem substituït per una seva versió artística. Per exemple, el mite d’Èdip
en Sòfocles. Ja no parlem de la versió capgirada “Lògica” (LOG) del mite, per exemple, el mite d’Èdip
en la psicoanàlisi de Freud. La segona és una versió indirecta, implícita,dogmatitzada, també rebaixada
del mite autèntic. La teologia, la cosmologia, la ideologia han anat extraient, de l’autèntic fons dels mites,veritats, principis, tesis, morals, etc., que s’han anat sistematitzant. Per exemple, del mite d’Abraham en surt el dogma fonamental dels cristians:“la fe salva”. Sempre es mira de cercar
suport mític en llibres sagrats per part dels dogmes d’un sistema qualsevol. És allò que se’n diu argument d’autoritat, veritat revelada, infal·libilitat, llei natural, filosofia perenne,veritats eternes, etc.
Podríem definir un procés històric comú a molts pobles:
a) salvatgia: senzillesa inicial i llibertat d’expressió radical
b) barbàrie: pèrdua de la llibertat i de la senzillesa, nostàlgia d’aquestes, cants i idees plurals que expressen
els fets inicials enyorats i idealitzats
c) civilització: fixació, per part de grans literats i artistes, de mites literaris(ideals) i, per part de teòlegs i juristes, de principis filosòfics
canònics(idees)
d) imperialisme: ús de mites i dogmes per part del poder per a dominar el poble.
No ens estendrem a explicar tots quatre estadis; no mé sesbossarem el primer. F. Nietzsche, en L’origen de la tragèdia, explica que els grecs primitius, algun cop l’any sortien al vespre dels seus poblats i,enmig dels camps i boscos, es lliuraven a l’expressió totalment lliure d’allò que sentien. Declamaven,
antaven, ballaven, feien l’amor, jugaven, reien, entraven en trànsit, deliraven; però també es barallaven,s’insultaven,s’esglaiaven, tremolaven de por, defallien, cridaven, es desafiaven, es desmaiaven, etc.
Daixò se n’ha dit “orgia” (arrel indoeuropea: *werg-),d’on deriven orgó, energia, ergonomia, sinergia, litúrgia, orgasme, òrgan,organisme, organització. La Bíblia n’explica casos manifestos, que espaordeixen les autoritats eclesiàstiques de tots els temps, en el temps dels hebreus (v. Nm 11, 25 – 26;I Sam 10, 6 – 13; 19, 20- 24) i en el del cristians I s’ha perpetuat d’una manera més o menys degenerada en moltes festes disbauxades de totes les tradicions, en els carnavals, etc.
Aleshores no es tractava d’una reacció explosiva davant una repressió institucionalitzada; era senzillament una hora de deixar-se posseir, de deixar-se inspirar pel déu. Això vol dir en grec “entusiasme”. Es tractava de pobles profètics, posseïts de l’“Amor” i del terror de la divinitat ancestral de Dionís. Originàriament tot el poble
profetitzava. Seguia avant la lettre el bell desig de Moisès (“Tant de bo que tot el poble fos profeta”,[Nm 11, 29]).
La divinitat no era bona i prou; era bona i dolenta; depenia d’on, de quan, de per a qui. La divinitat infonia valor i heroisme o temor i acovardiment. Aquesta possessió, situada més enllà del bé i del mal, i de qualsevol autoritat
externa, era un fet místic.
La resposta expressiva del poble, aquell vespre de “festa”, sense constrenyiments ni condicions, era Mítica radical, l’arrel de la Mítica, més enllà de qualsevol nació, cultura, raça, religió o llengua; la realitat més oposada ala pretesa inefabilitat de la “Mística”.
Si alguna cosa és expressable és la “Mística”. La Mítica, entesa en el sentit radical que hi donem ací, és la suprema expressió del’expressió, és la llibertat d’expressió duta a l’extrem.
Aquesta llibertat fa tremolar l’autoritat religiosa. Al llarg de la nostra història, sovint les autoritats han atribuït aquesta expressió a possessió diabòlica. Potser avui dia només la conserven d’una forma contínua els nens petits. Era tan sorprenent l’expressivitat de l’entusiasmat, que al seu do els primers cristians l’anomenaren “do de llengües” (glossolàlia), que no volia dir necessàriament que es dominaven molts idiomes, ans que s’usaven tots els
La divinitat no era bona i prou; era bona i dolenta; depenia d’on, de quan, de per a qui. La divinitat infonia valor i heroisme o temor i acovardiment. Aquesta possessió, situada més enllà del bé i del mal, i de qualsevol autoritat
externa, era un fet místic.
La resposta expressiva del poble, aquell vespre de “festa”, sense constrenyiments ni condicions, era Mítica radical, l’arrel de la Mítica, més enllà de qualsevol nació, cultura, raça, religió o llengua; la realitat més oposada ala pretesa inefabilitat de la “Mística”.
Si alguna cosa és expressable és la “Mística”. La Mítica, entesa en el sentit radical que hi donem ací, és la suprema expressió del’expressió, és la llibertat d’expressió duta a l’extrem.
Aquesta llibertat fa tremolar l’autoritat religiosa. Al llarg de la nostra història, sovint les autoritats han atribuït aquesta expressió a possessió diabòlica. Potser avui dia només la conserven d’una forma contínua els nens petits. Era tan sorprenent l’expressivitat de l’entusiasmat, que al seu do els primers cristians l’anomenaren “do de llengües” (glossolàlia), que no volia dir necessàriament que es dominaven molts idiomes, ans que s’usaven tots els
registres, usos i costums d’expressió: l’expressió integral..., com els animals que parlen amb tot el cos alhora.
El llenguatge resultant esdevé inintel·ligible per al no iniciat en la “Mística”, talment com les matemàtiques o el xinès que no són intel·ligibles per a un no iniciat. Cal,com ja hem dit, una “universitat de l’esperit” per a “expressar realitats espirituals amb termes espirituals” (1C 2, 10 –15)
El llenguatge resultant esdevé inintel·ligible per al no iniciat en la “Mística”, talment com les matemàtiques o el xinès que no són intel·ligibles per a un no iniciat. Cal,com ja hem dit, una “universitat de l’esperit” per a “expressar realitats espirituals amb termes espirituals” (1C 2, 10 –15)
No hay comentarios:
Publicar un comentario